divendres, 28 d’octubre del 2011

Dies de pluja.

Brrr... Ha començat la tardor i amb la tardor els dies de pluja.

Tot sabem com n’és d'important la pluja pels camps, per la natura, per les reserves d’aigua als embassaments...

Però per als que tenim gossos la pluja és una petita incomoditat, tot i que no tots els gossos hi reaccionen igual. Jo tinc dos gossos i, com no podria ser d'altra manera, cadascun té una relació diferent amb la pluja que podríem sintetitzar amb la paraula “gens”: al Bruc no l’afecta gens i a la Lluna no li agrada gens.

Dimarts passat va ploure toooooot el dia (sort que després ha parat, que si no...). Com m’ho vaig fer?

Doncs al matí, jo tota feliç els vaig treure alhora. Em vaig equipar ben equipada jo amb botes i un bon impermeable (amb dos corretges t’has d'oblidar de portar paraigües, és clar) i els vaig posar a ells els seus impermeables (Al Bruc no li caldria, però amb la pell que té i les infeccions, etc, no vull arriscar-me a res...)

Així que sortim de casa la Lluna, que fins llavors tenia molts ganes de sortir, es comença a fer enrera. Evidentment ja som fora, o sigui que toca passejar. A més, encara no havia sortit a fer el seu pipi del matí. Varem fer una mini passejada, però suficient perquè fessin les seves necessitats i es deixondissin. El rotllo és que tornant cap a casa el Bruc anava lent (o no volia tornar encara o estava cansat) i la Lluna m'estirava per arribar de seguida. Quan varem ser a casa després de treure'ls els seus impermeables, mentre jo em treia el meu i em descalçava el Bruc va anar cap a l'alfombra a refregar-s’hi el morro i el cap per aixugar-se. Sort que és de l'Ikea, que si no tindria un disgust rera l'altra, jo!!

Tot el dia varen ser dins de casa amb mi, dormint i una mica avorrits. El Bruc de tant en tant em demanava per sortir, però la Lluna no en volia ni sentir a parlar.

Per la tarda els vaig treure separats. Malauradament la Lluna va voler sortir i un cop a fora no fa fer ni un sol pipi. Brrr... Jo crec que volia sortir només perquè l’altra havia sortit! És una mica geloseta. Això eren les 5 de la tarda i no havia fet cap pipi des del matí. A les 8 després de sopar la vaig agafar i la vaig treure al jardí perquè fes un pipi i res, no hi va haver manera.

Sort que a les 10 i mitja va parar de ploure, la vaig treure i llavors si que va fer un pipi llarguíssim, que si no estic segura que m'hagués trobat un pipi al mig de l’alfombra, l’endemà!!!

Ai, els gossos! Ens fan anar de bòlid!!!

Potser us pregunteu perquè els trec quan plou, si tenim un jardí enorme. Doncs és que ho demanen, sobretot el Bruc. Estan molt acostumats a passejar i ho necessiten. El jardí és genial i la Lluna hi juga molt, però està tancat, no té vista al carrer, no s'hi veu passar gent... Total que no hi tenen molts estímuls.

El Bruc pot ser molt pesat, quan vol una cosa. Et mira i et mira, se t‘acosta, se’t refrega, et posa la pota a sobre...

Per això els trec fins i tot els dies de pluja, si veig que no plou massa, ho demanen i puc fer-ho.

Fotos!!!

Una de la Lluna ahir al parc amb els gossos que la Stefania portava a passejar: el Leo (creuat de Pastor Alemany i Collie), la Luce (un cadell de Husky), el Tobia (Jack Russell) i la Mopsy. El parc estava preciós, amb aquella mica de boira. No em canso de dir-ho, però les dimensions d'aquest parc són increïbles.




I una del Bruc molt graciosa, amb dos fils de bava units per una fulla. No s'aprecia molt l'efecte, però en directe feia molta gràcia.




dimarts, 25 d’octubre del 2011

Literatura

Ja he comentat moltes vegades com el tema caní en aquest país (o almenys en aquesta part del país, perquè el sud és diferent) està a un nivell força diferent del nostre. Un exemple interessant d’això és la quantitat de llibres sobre el tema que es poden trobar en una llibreria.

No només hi ha els típics llibres sobre diferents races o els més generals sobre com educar el teu cadell, com triar la raça més adequada, o les 100 races més populars. Aquí junt amb aquests llibre es poden trobar novel·les on els protagonistes són gossos, sobretot els típics llibres de l’estil “Marley i jo”, és a dir llibres on l'autor explica la seva experiència amb els gossos o un gos en concret. N'hi ha molts que són traduccions d'autors estrangers (anglesos i americans, sobretot) però també n'hi ha molts d'autors italians.

Quin goig de prestatge, no?



Dóna una mica la mesura de com d’importants són els gossos en aquest país.

Mireu, per exemple, l’estanteria de la Llibreria de Monza Libri e Libri. Quin goig, oi?

L’altra dia m’hi vaig comprar el llibre “Per fortuna che ci sei” (Sort que hi ets), d’un autor italià que explica històries reals de persones que han adoptat un gos a la gossera i, com diu la contraportada, “dels miracles quotidians de les persones sensibles que cada dia ajuden els nostres germans animals”. Pinta bé, oi?

També em vaig comprar, per fi, el llibre de l’Aldo la Spina “Emozione a sei zampe” (Emocions a sis potes). Ja aniré compartint idees al blog, perquè la veritat és que hi ha coses moooolt interessants. De fet, m’estic fent un fart de subratllar!!!

divendres, 21 d’octubre del 2011

La Lluna troba una persona!

Doncs tal com vaig dir, avui toca parlar de la Lluna!

Aquesta setmana no hem fet classe perquè la Stefania no hi és, però us explicaré com va anar la darrera classe que varem fer perquè varem fer una cosa nova. La Lluna va trobar la seva primera persona!

Home, no té molt de mèrit, com veureu, però la va trobar, que carai!

La persona va ser la Stefania, és clar. Varem fer l'exercici sense jo mateixa saber què fèiem i em sembla que la Ste ja ho volia així, a veure si de manera "natural", sense donar-li instruccions ni res, la Lluna la podia trobar.

Comencem: la Ste s’allunya de nosaltres mirant-no si dient-li a la Lluna: vine, Lluna, vine! Anem! (És a dir, motivant-la perquè la seguís). Llavors després d’uns 200 metres es va amagar darrera un bosquet... o més av¡at dins del bosquet. Quan va estar amagada, i per no avisar-me amb un crit (que la Lluna podia seguir) em va fer una trucada perduda (Visca les noves tecnologies!!). Llavors jo li vaig dir a la Lluna: cerca, Lluna! On és la Ste?? Cerca!

I miracle dels miracles.... la Lluna va posar el nas a terra i va començar a seguir el rastre de la Ste! De debò us ho dic! Es va distreure un parell de vegades mirant un gos que hi havia lluny (un gos d'aigües portuguès, per cert!) i la vaig haver d’animar, però de seguida s’hi va tornar a posar. Quan ens varem apropar  al bosquet jo vaig veure la Ste, però la Lluna no, i la va seguir buscant fins que la va trobar!! Llavors la Ste la va felicitar molt i jo vaig anar fins on eren i també la vaig felicitar i li vaig donar força xuxes. Hi va haver un moment que va passar de llarg d’on era la Ste i després va tornar enrera. Jo em pensava que havia perdut el rastre però no, la Ste em va dir que ella havia fet allò buscant on amagar-se.

Visca la primera llebrera de rescat de persones!!! (ehem..... val, no cal passar-se tant...)
 
Però l’experiment va funcionar de meravella, o sigui que ho anirem fent!

Jo li vaig preguntar a la Ste si per a fer diferents tipus de cerques havím de donar-li instruccions diferents perquè sabés si havia de seguir un rastre de xuxes, si havia de trobar un objecte o una persona. Ella em va dir que de moment no, però que més endavant si que li diríem “cerca”, “cerca objecte” o “cerca persona”.

Serà divertit!



Brava, Lluna!



divendres, 14 d’octubre del 2011

Les cataractes...

Confirmat: El Bruc té cataractes bilaterals madures.


Bé, ja ens ho esperàvem. De fet, massa han trigat...  La part positiva és que almenys no és un glaucoma. Ens feia patir l'ull esquerra, que té una pinta estranya, però la doctora diu que el té inflamat i la pupil·la molt petita perquè la cataracta s'ha format més recentment. Li hem de posat unes gotes 3 cops al dia durant 10 dies perquè li baixi la inflamació.
La veterinària diu que hi veu com a través d’un cul d’ampolla, tot borrós. Jo al·lucino de veure que bé es manega per casa i pel carrer! Suposo que una mica funciona per memòria (jo ahir vaig veure les cataractes i hi són!).

Quan es nota realment que no hi veu és quan et té davant i et busca, com abans d¡’ahir al vespre o ara mateix aquí. Jo era a la cuina i ell amb mi. He vingut al despatx a escriure i ell s'ha quedat dormint a la cuina. Llavors he vist que de sobte ha aparegut al mig del menjador súper atent: No em veia. L'he cridat dues vegades: la primera ha girat el cap cap al soroll i la segona ha confirmat que era jo i ha vingut trotant de l'alegria! Ai, pobre... Fa peneta, en  moments així...

Però vaja, en general es manega de conya.

Ara ens toca a nosaltres valorar els pros i els contres d’operar-lo. Bé, i assegurar-nos que està operable fent-li de tot, va dir la oftalmòloga, fins i tot proves al cor, perquè com que el gos és un pacient que no col·labora (fes-li entendre a un gos que no es pot moure ni un mil·límetre!!), l'anestèsia és molt profunda, fins al punt que durant l'operació els tenen amb respiració assistida.

I el postoperatori és clau, en una operació d’aquesta mena. És una recuperació lenta a la que se li ha de sumar el sucre, és clar. Però vaja, el percentatge d’èxits és d’un 90-95%. Seria mala sort, no???

Hem quedat que un dia anirem el Jordi i jo a parlar amb el Crippa amb totes les preguntes que ens vagin sorgint. Ni tant sols ell, el veterinari, sap què faria al nostre lloc. A ell li sap greu remenar-lo tant. De fet, ell diu que com que l'operació la faríem al gener (No volem arriscar les vacances de Nadal si hi hagués problemes...) vés a saber com estarà llavors. Qualsevol infecció o problema que tingués ens obligaria a endarrerir la operació... i ell és el rei de les infeccions!!

Total, que la cosa està així. I no m’enrotllo més amb el tema, que no em vull fer pesada!

Fa dies que no parlo de la Lluna i tinc força coses a explicar! La darrera classe, on va trobar una persona! I les seves escapades de casa per a perseguir gats i menjar-se el seu menjar! Aquí la teniu, avui al parc amb el Tobia, el Jack Russell. Recordeu l'escultura??? Fa temps en vaig penjar una foto a l'altra blog. Ara ja gairebé ha desaparegut...

dijous, 13 d’octubre del 2011

La resta de dia va anar força, pel que fa al Bruc, tot i que el sucre va fer una mica de les seves.

Per si us fa gràcia, les xifres d’ahir són aquestes:

9,45            40    (Després de donar-li 2 sobrets de sucre. No vull ni imaginar com estava abans!)
11,15          43    (Augment molt petit tot i les xuxes extres....)
14,00          63    (Uf, mica en mica... Li dono més xuxes, evidentment)
16,30          106   (Ara ens comencem a entendre!)
19,30          360   (Just abans de sopar. Vaja, ara massa alt! Li poso la insulina, però li baixo un punt la dosi perquè no estigui tant baix)
22,00          267   (Comença a baixar)

I les d’avui:

8,00            74     (Abans de la insulina. Massa baix en un moment en que hauria d’estar alt. Li dono l'esmorzar però no la insulina, perquè li baixaria massa el sucre. Espero una mica)
9,40            180     (Milloooor... Li dono la insulina, però no tota la dosi)
12,00          70     (Argh! Baixíssim! Encara li hauria d’haver posat menys insulina! Brrrr... és gairebé impossible encertar-la, tu! Li donaré una mica de menjar i així li pujarà)

Aquesta és la darrera dada que tinc (Fa poca estona). Avui no l’he tret a passejar perquè amb aquests valors m'arrisco a una baixada espectacular... i ja en vaig tenir prou amb la d’ahir!!

Aquesta tarda tenim oftamòleg a les 19,30 i abans he quedat amb la Ste per a donar una volta al parc. Si es troba bé el portaré a passejar i si no, anirem directament al vete.

Tinc moltes ganes de fer aquesta visita per a saber en quin moment ens trobem i cap on van les coses amb la vista del Bruc. Ahir al vespre em vaig trobar que en acabar el seu sopar em buscava pel menjador i no em veia. I estava asseguda al sofà!! Jo el cridava i ell em buscava per la taula de despatx. Fins que no em vaig aixecar i m'hi vaig acostar més no em va veure. No ho entenc, perquè jo estic convençuda que hi veu bé fins almenys 5 o 6 metres davant seu. I us asseguro que el sofà no està a 5 metres del bol del menjar! Mireu, faig una foto perquè us en feu una idea.



El bol del menjar està just darrera del Bruc i el sofà... bé, ja el veieu!

La Ste ja m’havia dit que la darrera vegada que va venir li va passar el mateix. A veure com va avui la visita. Per cert, que ahir vaig parlar amb el vete, el Marco Crippa (Fantàstic!!) i em va dir que avui li traurà sang per a veure les fructosamines (ajuden a saber com ha estat de sucre en els darrers dies). Quan té baixades fortes pot ser que se'n ressenteixi el pàncrees o algun altre òrgan i s'ha de vigilar bé.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Un ensurt...

Avui m’he emportat un bon ensurt.

Durant la passejada el Bruc ha fet tentines quatre o cinc vegades. Com la vegada que li va passar a l'autopista venint cap aquí, però no tant greu.

El problema és que m’he trobat enmig de la passejada, sense cap carretera a prop i sense ni uns trista xuxe a la butxaca.

M’he espantat. No em veia capaç d’arribar a casa amb el gos. Se’l veia ben marejat. He trucat a l’Stefania per si era a prop i ens podia recollir si calgués, però com que mentre parlava amb ella el gos anava tirant li he dit que la trucaria quan arribés a casa o a mig camí si ho necessitava. Ella és un encant i m'ha dit que podia quedar-me amb el gos en una rotonda i ella venia de seguida, que en 10 minuts podia ser allà.

Estava a prop de l’Auchan (Alcampo) que tenim darrera de casa (més enllà de l’Auchan hi ha una pista de bicicletes, un parc i un camí molt xulos per passejar) i el que he fet és lligar els gossos i entrar al centre comercial. En un cafè he demanat sobrets de sucre i els he donat al Bruc directament a la boca. M'he esperat una mica que el sucre fes efecte i hem continuat fins a casa, 10 o 15 minuts que se m’han fet eterns, amb el gos caminant súper a poc a poc i jo animant-lo amb la veu i carícies. I la Lluna al nostre costat, és clar.

Definitivament, dins del kit de les passejades he de portar sobrets de sucre o mel. Avui m’he posat un folre polar i només he agafat bosses per caques, claus i el mòbil. No em puc oblidar mai més del sucre. No me la puc jugar.

I no he de fer passejades massa llargues ni per llocs on no pugui arribar un cotxe.

Mareta meva quin panorama...

Ara ja està bé i dorm com una soca. En arribar a casa li he donat menjar i un tros de pa sec. Li he mirat el sucre i estava a 40. Ara li tornaré a mirar, però estic segura que haurà anat pujant.

No sé, potser li hauria de mirar el sucre abans de treure'l. O senzillament abans de sortir li podria donar-li xuxes per a pujar-li el sucre, perquè fent exercici sempre li baixa.

El pitjor és que avui era un dia normal, ell estava bé, ha menjat bé, la temperatura era  bona... Això ho fa tot més difícil de preveure. Potser ha estat a causa dels canvis de temps. Avui torna a fer calor després d'uns dies més fresquets. Potser ha canviat la pressió atmosfèrica. En fi!

He de fer-me a l’idea que això pot anar passant i que he de saber reaccionar amb sang freda i sense espantar-me. Que a la vida no tot són flors i violes i que quan tenim un gos hem ser conscients que és un animal, que hem d’estar per ell i vetllar pel seu benestar i la seva salut sempre i que donat que viuen pocs anys, haurem de saber gestionar quan toqui el moment dir-li adéu.

Quin tema, no???

En fi! Per acabar l’entrada, millor que posi una foto divertida del Bruc.


La vaig fer fa un parell de dies. Com es veu, malgrat aquests tropells ell és un gos feliç. El dia que no ho sigui en tornarem a parlar...

Bruchettooooo!!!!

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Videos, videos!

Ahir varem fer una classe la mar de xula, amb la Lluna. Quan està concentrada i amb ganes de fer coses ens ho passem la mar de bé. És clar que també té dies, no molts per sort, que no vol fer res més que córrer i perseguir ocells. Llavors ens adaptem i no l’apretem. No se la pot apretar, a la Lluna, que de seguida es bloqueja.

Quan arribem al parc per a fer una classe el primer que fem un cop som al tros de parc on normalment fem les classes (un tros d'herba gran com un camp de futbol, amb arbres al voltant: el paradís, vaja) la fem seure i la deixem una estona olorar, córrer, fer els seus pipis, etc. Després fem cridades, pistes, coses amb obstacles... El que va sorgint. L'interessant és que de vegades hi ha altres gossos i els incorporem a la classe, diguem-ne. Vull dir que ens serveixen perquè la Lluna hi jugui i nosaltres la cridem, per a veure com actua amb altres gossos... En aquest parc tot s’aprofita!

Ahir, com deia, va estar la mar de bé i com que portava la càmera vaig tenir la sort de gravar un parell de coses força interessants. Bé, primer he de dir que quan parlem de treballar amb la Lluna, un galgo de sis anys i mig (o més, possiblement) adoptat fa tres anys, treballar vol dir coses senzilles com ara reforçar la cridada, fer exercicis de mobilitat perquè agafi seguretat en ella mateixa (salt d’obstacles, pujar rampes, enfilar-se amb les potes de davant a un piló de pedra...) i fer una mica de cerca. No l'apretem gens, per descomptat. Es tracta de fer alguna cosa amb ella perquè s'ho passi bé i de pas la mestressa -és a dir jo- també s'ho passi bé i aprengui força coses.

No m’enrotllo més. Us adjunto els links (pesen massa i no sé com enganxar-los dins el blog).

El primer vídeo és una pista. En fem de diversos tipus. Aquest és aixafant l’herba per a fer deixar el meu rastre i anar deixant trossets de pernil dolç de tant en tant fins que al final n’hi deixo molts. Aquest dia de tant en tant es desviava de la pista i jo llavors tibava una mica la corretja i tornava de seguida.

Ah, aquí no es veu, però per començar la faig seure a l'inici de la pista i fent un gest amb la mà cap on hi ha el primer tros de pernil li dic: Lluna, cerca. I ella es posa en marxa.


El segon vídeo és d’un joc. Li anem deixant trossets de pernil per entre uns troncs caiguts i els ha d'anar trobant. Es tracta de que es concentri, que faci servir el nas, que salti entre troncs i branquetes...  Jo crec que li agrada! Bé, ho sé, perquè si no, no ho faria. Ui, ella...! I penseu que aquí està lliure! I que el parc és molt gran i li agrada molt!


Estic contenta de les petites coses que anem aconseguint juntes.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Tarda a ca'l veterinari.

Dijous passat va tocar anar al veterinari.

(Avís al lector: és una entrada una mica "escatològica"!)

A la Lluna li tocava revisió de la pell (la té molt millor, per sort) i al Bruc mirar una infecció petita en una pota (sé per experiència que les infeccions comencen petites i poden escampar-se a tota una pota, amb el que això implica) i donar-li un cop d’ull general, ja que el veterinari no l'havia vist des d’abans de baixar a Barcelona el mes de juliol.

La Lluna va ser ràpida: la pell va millorant de mica en mica. Hem se seguir amb la mateixa alimentació i poca cosa més. Ah, pesava 18,400 quilos, cosa que per ella està de meravella!

Aquesta foto li he fet avui al matí. Millor, la pell, oi?




Sort que a poc a poc la Lluna va tornant a estar al 100%, perquè el Bruc ens té més que distrets!

El vete va mirar-li la pota i efectivament té un abcés que hem de tractar amb antibiòtics. Malauradament, els gossos diabètics tenen més tendència a tenir infeccions que els gossos que no pateixen aquesta malaltia. Ja hi estem acostumats, a tractar alguna infeccioneta de tant en tant. Mentre no es torni immune als antibiòtics...!

Després va mirar-li el que en italià s’anomena el “pisellino”.... la tita, vaja. El passat mes d'abril li van treure un bonyet que va resultar se un carcinoma escamós i jo havia observat que li tornava a sortir. Per això li hem d'anar controlant de tant en tant. El problema és que dijous varem poder comprovar que el li està sortint ara no està al mateix lloc de l’altre. Si, si! Està a la mateixa tita (òbviament!!), però en un lloc diferent. I ho varem comprovar perquè encara porto al mòbil la foto que li varem fer el mes d'abril abans d'operar-lo (Ei! La gent és lliure de portar al mòbil les fotos que vulgui, no??). Total, que creix a un o dos centímetres de distància de l’altre. No és una bona cosa... Però en fi! De moment és petit i no farem res. Anar observant i poca cosa més. Si es fa gran i li molesta el traurem. I res més. En aquest sentit el veterinari ho té tant clar com nosaltres: no vol fer rés que sigui més invasiu del que sigui estrictament necessari perquè el gos tingui una bona qualitat de vida. Ja l’hem remenat prou, al pobre!

En aquest sentit, ja tinc ganes que comenci el fred i el pobre no passi tanta calor, perquè això fa que no pugui fer passejades llargues, perque es cansa molt. L’hivern a ell li va de meravella!

Una altra cosa que li hem de mirar a fons és la vista. El veterinari concertarà una visita amb un oftalmòleg caní, perquè té l'ull dret força blanc i va perdent vista. Vull saber com està realment i com hi veu. L’ull blanc pot significar que té una cataracta, que en un futur es podria operar, però també podria ser un glaucoma, i això si que no s'opera però en canvi es pot tractar amb unes gotes. Total, que ha arribat el moment de saber com està realment de la vista i mirar d’entendre cap on ens porta el futur. Oh, de  moment hi veu força, jo diria que uns 5 metres o així (ho veig quan el crido al jardí i em busca sense veure'm fins que s’acosta a mi), però hem d’estar preparats pel que pugui passar en el futur. A ell, de moment, no se’l veu amoïnat. Deu pensar: “Vaja, ara sempre hi ha boira. Doncs res, ara toca viure així.” Crec que això de la vista és més un problema per a nosaltres que per als gossos.

Jo em considero afortunada, en aquest sentit. L'11 de desembre farà dos anys que té diabetis i encara hi veu molt bé. Hi ha gossos que a la setmana de ser diagnosticats perden la vista del tot, en alguns casos fins i tot d’un dia per l’altre!

Veieu? Sempre s’ha de ser positiu!

A més, del sucre està molt bé i de gana també. Menja la mar de bé i està ben grassonet. De fet, està en els 55,700 quilos. Potser una mica massa, perquè si pesés menys es sentiria més lleuger i no li costaria tant de moure’s, però si li redueixo la quantitat de menjar he de regular-li la quantitat d'insulina, passar uns dies mal regulat... uf, un pal. Ja està bé com està.

I no està gens malament com està, no? Ben a prop de la mestressa, espaterrat ensenyant totes les vergonyes i roncant com una mala cosa. El Bruc, vaja!