Coses que fem amb la Lluna.

Mireu la feina que fem la Lluna i jo!!

(El vídeo potser es fa una mica pesat, però és que vaig voler gravar tot el procés perquè es veiés bé la distància, etc...)

Fem unes coses fantàstiques, amb la Lluna! És cert que no és un gos fàcil per a fer aquestes coses, perquè de vegades li costa concentrar-se i l’estona que treballa bé és poca (és un llebrer...), però quan ho fa, ho fa amb molta seguretat.

I li agrada, això segur, perquè si no, no ho faria.

La descoberta del treball de nas ha estat una revelació. El gos disfruta moltíssim fent una cosa que per ell és natural. Es concentra i es cansa mentalment, cosa que li va molt bé. I hi ha un munt de coses que es poden fer: buscar xuxes escampades i amagades per un lloc, seguir una pista de xuxes, seguir un rastre de persona...

De fet, l’últim dia de classe varem començar a treballar una cosa nova: la discriminació olfactiva, és a dir, saber reconèixer una olor i trobar-la entre altres olors. Hem començat amb una olor forta i peculiar, la d'una bosseta d'infusió de fonoll. Ja us aniré informant dels progressos, però de moment l'estem condicionant i puc dir que segueix el procés amb interès.

Quantes coses es poden fer amb un gos!!!!

I després de la feina ben feta... un bon descans!!!

El primer cap de setmana...

Primer cap de setmana de la Lluna sola a Monza sense el Bruc.

I l’ha superat amb nota!! La Stefania diu que s'ha portat molt bé, ha menjat molt bé... Total, que ha estat com sempre.

I tot ha estat gràcies a la Stefania, que l’ha cuidada fins a l’extrem. Encara ara dóno gràcies d’haver-la trobat. La nostra vida a Monza hauria estat molt diferent si no l’haguéssim conegut!

Per cert, aquesta és la Stefania:

Total, que la Lluna ha estat molt ben cuidada.

La Ste, com ja feia quan hi havia el Bruc, ve a casa tres vegades al dia per a donar el menjar i passejar la Lluna. D'aquesta manera els gossos (i ara la Lluna sola) no se senten tant sols.

Aquest cap de setmana, essent el primer sense el Bruc, ha cuidat encara més a la Lluna: l’ha portada a fer passejades llarguíssimes, l’ha feta jugar i sobretot, ha vingut a casa amb la Mopsy i altres gossos dels que cuida ella i han jugat tots junts al jardí. Mireu les fotos que m’anava enviat la Ste!

Per cert, que com podeu veure a les fotos, sovint ve acompanyada pel seu marit, el Luca, que és fantàstic. El Luca tenia un carinyo especial al Bruc, perquè té debilitat pels molossos. Í el Bruc era molt Bruc!!! Es feia estimar fins i tot de la gent a qui no agraden els gossos!

Total, que com que a la Lluna no la deixa anar pel parc perquè s'allunya massa i ella tindria un cobriment de cor cada vegada que la deixés anar per por que no tornés o es perdés (És que la Lluna és molta Lluna!), ha portat els amics a casa.

La Lluna en aquest sentit la nostra gosseta és fantàstica. No és gens territorial ni possessiva.  Poden venir gossos a casa tranquil·lament, poden beure aigua dels seus bols, fer servir els seus llitets... I fins i tot jugar amb les seves joguines. Ella no té mai cap problema.

I a mi m’agrada molt que sigui així. Molt!!!

Anar endavant.

Aquest matí hem incinerat el Bruc. Ho hem fet així perquè volem portar-lo a Sant Esteve i escampar les cendres per allà, potser per la Tordera.

Ja sé que és una tonteria, però no volíem deixar-lo aquí. En fi!

Ara toca recollir les seves coses i guardar-les en una caixa de record. No moltes coses, però almenys si les seves dades mèdiques (en tenim un munt!!), els collars i “pettorine”, les medalletes... La resta de coses la repartirem perquè algun altra gos les pugui fer servir: portarem els medicaments sobrants i que eren molt específics per a ell al veterinari, que els portarà a la gossera de Monza. El menjar que ens ha sobrat el portarem, junt amb el seu xubasquero (no el va portar gaire) i algun llitet vell a la gossera. Ens hi acompanyarà la Stefania.

Aquests dies de vacances de Setmana Santa ens hem anat adaptant a la nova situació.

Sembla que la Lluna de mica en mica també s’hi adapta. Almenys no la veiem patir massa. El que si que es nota és que quan som fora unes hores ens rep amb moooolta alegria i que mentre som a casa m'observa força tota l’estona. Pel que fa a les passejades, quan és lliure pel parc se’n va de canya i juga com ha fet sempre. O sigui, que jo crec que tots anem tirant endavant, com ha de ser.

Avui tenim classe amb la Lluna! La portaré al parc una mica abans perquè pugui jugar i córrer i estigui ben concentrada a la classe. A veure si la puc filmar fent una bona pista de cerca! És boníssima!

Us deixo amb una foto molt bonica que va fer el Jordi fa un parell de dies en una passejada.

Una etapa nova comença. I la gaudirem a tope!

Canviar la rutina...

(M’ha semblat maco intercalar fotos gracioses del Bruc. Segur que això ens arrenca un somriure!)

Que estranya i buida està la casa i la meva vida sense el Bruc!!!

El Bruc ocupava una part enorme de la meva jornada, apart de la meva ment.

Des de fa més de 2 anys, quan l'11 de desembre del 2009 va esdevenir diabètic després de patir una anèmia hemolítica i una hepatitis, cada dia al matí i al vespre religiosament l'havíem de punxar amb insulina.

Al principi les visites al veterinari eren com a mínim quinzenals.

Vaig aprendre a donar les injeccions (Quin remei! s’havia de fer! I ho faríeu també tots vosaltres, si calgués, encara que ara us sembli que no...).

Més tard, ja a Itàlia, vaig aprendre a controlar-li el sucre amb un glucòmetre (Gràcies, Mari!). El pobre les primeres vegades l’havia de punxat 4 o 5 vegades abans de treure-li una gota de sang!!

Havia de tenir sempre a casa la insulina, i portar-la amb nosaltres en una nevereta sempre que ens desplaçàvem amb ell.

Havia de tenir sempre a casa formatgets per a donar-li com a premi després de cada punxada (encara en tinc a la nevera 2 paquets de 24!).

Havia de portar sempre un potet petitó amb sucre per si en una passejada li baixava el sucre...

Havia d’anar amb compte amb les xuxes, que no li pugés el sucre, i amb les passejades, que si eres massa llargues li abaixaven el sucre!

Tantes coses...!!!!

I ho vaig fer el millor possible. I tant el Jordi com jo vam entendre que la salut del gos ens limitaria una mica la vida (horaris, sortides...), però ho vam acceptar sense lamentar-nos. Ell es mereixia això i més.

Quan el van diagnosticar vaig pensar: “Ai, no sé si ens en sortirem!“. Fins i tot un criador de bullmastiffs ens va dir que ja el podíem sacrificar, perquè no en faríem res.

En canvi ha viscut 2 anys amb diabetis i hagués viscut encara més si no fos pels altres problemes de salut que ha tingut. Ha tingut una bona qualitat de vida: ha estat cuidat, acariciat, hem treballat (li encantava!), ha fet unes passejades fantàstiques... I al final el vam ajudar a no patir més.

Per tot això em sento molt feliç i tranquila.

Ara, només amb la Lluna, se’m fa estrany no haver de llevar-me d’hora per a fer punxades , ni controlar què menja la Lluna, ni mirar-li el sucre, ni haver de portar tones de bosses de caques a cada passejada (el Bruc feia quilos i quilos de caca!)... De vegades tinc l'estranya sensació que m’oblido d’alguna cosa. I penso: "No, no! No li he de mirar el sucre, a la Lluna".

Necessitarem tots plegats una mica de temps per a adaptar-nos a la nova rutina.

I quan sigui el moment començarem a pensar en el proper gos!!! Si no, la Lluna estarà trista... Està molt acostumada a tenir un company.

Suposo que cap de vosaltres pensava que ja no en voldria tenir més, oi????

El Bruc descansa.

Aquesta nit ens ha deixat el Bruc. S'han acabat les punxades d'insulina, els controls del sucre, les infeccions, el dolor...

Per fi descansa tranquil.

Nosaltres el plorem mentre recordem totes les coses que ens ha donat, tot el que hem après amb ell...

Quan em senti amb una mica més d'ànims ja explicaré com ha anat tot.

Tinc també ganes de posar en ordre tots els pensaments que m'aclaparen. Ho aniré fent en els proper dies.

El Bruc ha estat un gos que marca la vida. El meu primer gos.

Acabo amb les paraules que m'ha escrit ahir a les 3,50 de la matinada el veterinari del Bruc (que malauradament no hi va ser perquè no era de guàrdia):

"Ha estat un plaer i un honor conèixer un gos tant gran per dins com per fora". Gràcies, Marco. El fet que el gos arribés al veterinari amb l'alegria que ho feia el Bruc, movent la cueta a tope i demanant carícies, demostra com d'estimat se sentia fins i tot allà... i mlagrat tots els tractament que se li feien, al pobre.

Fins i tot la veterinària que el va ajudar ahir, que també el coneixia bé (tothom el coneixia, a la clínica) plorava com nosaltres.

Estic molt orgullosa del nostre Bruchetto.