Arnesos, roses i més...

Reconeixeu aquest arnés?

Efectivament, és el del Bruc!

L’he fet petit, petit i li he posat a la Lluna. No per passejar-la, no! Amb el collar que porta va de meravella. Ho he fet per a poder-la portar al seient de darrera del cotxe.

La Lluna no té problema a deixar-se posar arnesos, abriguets... qualsevol cosa l’accepta pacient. Que bé!

De totes maneres, la primera vegada que li vaig emprovar no se'l va deixar posar. Vaig deduir que era perquè feia olor del Bruc. per això l'he deixat en remull en una mena de lleixiu suau i ara ja no fa tanta olor. per això avui li he pogut posar sense problema. Bé, això ho he deduit jo, potser no és així. Qui ho sap...!

Fa uns dies varem anar amb la Lluna a un roserar que hi ha a la Villa Reale de Monza i que ara està en plena floració. Mireu quin goig que feia la gosseta tota envoltada de roses!!!

Que guapa, la gosseta, Amb tot els seus pèls blancs!! M’agrada molt observar-la quan passegem...

 (Mireu les orelletes quan busca esquirols)...

... i quan descansa... 

(Com pot dormir amb el cap penjant-li d'aquesta manera??)

Les tardes al Parc

Algunes tardes, gairebé totes, porto la Lluna al Parc, on ens trobem una colla de gossos. Gairebé tots ens coneixem (sempre anem al mateix lloc en hores similars) i mentre els gossos juguen i corren nosaltres fem petar la xerradeta. Els gossos s'ho passen genial i nosaltes estem encantats que tinguin companyia canina!


La zona on anem la Lluna i jo és un espai d'herba enorme, com uns tres camps de futbol, que està envoltada d'arbres i matolls, amb la qual cosa l'efecte visual és el d'una zona tancada i aïllada.

Aquests són alguns dels amics i coneguts de les tardes al parc.

I aquí teniu un video d'altres gossos de la colla.

No es pot queixar, la Lluneta!!!

Les coses que fem

Aquestes són algunes de les coses que fem amb la Lluna quan dic que “treballem” o “fem classe”.

Ho fem per divertir-nos, per fer coses juntes, perquè ella desenvolupi els seus sentits i faci coses que estan dins la natura del gos... mentre jo aprenc a observar-la, a entendre-la. a treballar amb ella...

Buscar trossets de pernil entre les pedres d’un riu o per sobre de bancs i taules l’ajuda a millorar la seva autoconfiança, a gestionar el seu cos, a fer servir el nas...

La cerca d’un objecte la diverteix tant (tenint en compte que no és una gossa molt expressiva) que quan veu que ens preparem ja s’asseu. I cada vegada ho fa millor i amb més seguretat.

Qui diu que els gossos adults no poden aprendre coses?!?! Quin error deixar de fer activitats amb un gos adult o malalt pensant que ja no pot aprendre res o que el millor és deixar-lo tranquil i que dormi!

Qualsevol gos, acceptant les limitacions que l’edat i la salut li posin, pot aprendre coses noves i fer activitats que el faran sentir-se útil.

I ho dic des de l’experiència de tenir un gos malalt crònic que va gaudir “treballant” fins quinze dies abans de morir.

Es pot!

No! Que ningú s’espanti!! Són la Charlotte i l'Oliver, dos gossos que cuida la Stefania.

Jo sempre he dit: dues mans dos gossos.

Però va ser divertit fer la prova... i potser una mica perillós...

No, no! He de ser forta! Un més i prou!

I ens ho haurem de començar a plantejar seriosament aviat, perquè la Lluna no està acostumada a ser gossa única i sent força la soledat... Aquest darrer cap de setmana la veïna m'ha dit que ha plorat una mica quan era sola al jardí. I això que la Stefania la ve a veure tres cops al dia i sovint li porta altres gossos per a jugar! Però el dia és llarg i el Bruc li feia molta companyia.

Però ho hem de fer bé i amb seny.

Un altra dia ja explicaré totes les coses que crec que hem de tenir presents abans de decidir el qui, el quan, el com i el perquè.

Confirmat: es poden portar tres gossos amb corretja tranquil·lament.

Va de gats!

Avui canvio de protagonistes!

És que a mi també m’agraden els gats. Per això avui presento els gats que m’envolten aquests dies.

El primer és el Tommasino. És el gat de la veïna de Monza. Un gat enorme i preciós, amb el pèl llarg tot marró xocolata i els bigotis blancs. Guapo, eh?

És ja força vellet, té 15 anys, i la meva preocupació més grans és que la Lluna un dia intenti atrapar-lo. Us imagineu? No! Jo no vull ni pensar-hi!!! És força àgil, però millor que la Lluna no el vegi corrents pel jardí...

L’altra és la Gateta. No li podem posar nom perquè ja en deu tenir, o sigui que li diem Gateta. Ella ve a visitar-nos quan som a Sant Esteve. Preciosa, oi?

És la gata d’uns veïns del barri però no la tenen mai a dins. Viu a fora i va per lliure. I sempre que arribem a Sant Esteve ens ve a trobar. Nosaltres li donem menjar (De gos. Ja ho sé que no és ideal, però per dos dies...) i llet. Ah, i li fem moltes i moltes carícies, que és el que més li agrada! No havia conegut mai un gat tant carinyós com ella. És una passada.

És una mica espantadissa. S'acosta però am precaució, si és a la cuina i veu que tanques la porta del jardí de seguida demana que li obris per a marxar. És clar que no vol quedar tancada a dins. Però de vegades es descara, entra ben endins de casa i te la pots trobar... ben bé a sobre, demanant-te carícies mentre mires la tele. I és clar, no li pot dir que no!

I a mi, que quan sóc allà trobo a faltar terriblement la Lluna (i abans els dos), m’encanta tenir un animalet a casa per a fer-li tantes i tantes magarrufes!

Em sembla que un dia tindré un gat.

L’hora del bany!

No li agrada gaire el bany, a la Lluna. L'accepta amb resignació i prou. De fet, jo acostumo/acostumava a banyar poquíssim els gossos. Sé que els banys massa seguits no va bé a la seva pell (bé, si els fas amb un xampú adequat suposo que no passa res, però igualment...). A més, jo estic acostumada a banyar-los a casa, a fora el jardí, i això només ho puc fer a l’estiu. A l'hivern, si cal, ells rento amb escuma seca.

La Lluna no fa mai massa olor i això és una sort. El Bruc, en canvi, tenia una olor corporal fortíssima que augmentava quan s'estressava (anant en cotxe, per exemple). I un dels errors que vaig cometre amb el Bruc (si, en vaig cometre uns quants que segur que m'ajudaran a fer-ho millor en el futur) és no acostumar-lo de ben petit a l’assecador. I li tenia pànic. No sé què devia pensar. Que era un aparell pericolosíssim, amb aquell soroll que feia? Vés a saber... La qüestió és que es posava nerviós fins al punt de poder mossegar per por. Per això no el portava mai a rentar a la perruqueria, perquè gairebé totes fa servir assecadors.

Ah, per riure una mica: mireu un parell de fotos del primer bany del Bruc! Quina cara de resignació!!

Resumint, que vaig banyar la lluna i després la vaig treure a passejar mentre s'assecava (s'asseca de seguida, amb aquest pèl tant curt!) i després es va poder relaxar ben relaxadeta estirada a sobre de l’herba fresqueta del jardí.

Quina vida, no?



Un mes...

Avui fa just un mes que el Bruc va morir.

Notem molt la seva absència. I molt sovint parlem d'ell, de què estaria fent en un cert moment, de com ens rebria si fós a casa quan tornem després d'unes hores fora...

Però sempre amb un somriure. No ens imagineu amb llàgrimes ni res d'això. Haviem tingut massa temps per a preparar-nos. Ho haviem anat assumint des de força abans que arribés l'inevitable.

De fet quan començavem a planificar la baixada a Barcelona d'aquest estiu jo pensava: "Ai, que no sé si el Bruc hi arribarà".

I així ha estat.

Serà estrany arribar només amb la Lluna. Però tenim un munt d'amics que ens mantindran ben distrets! I a la Lluna també!!!

I ja comencem a fer plans per al proper gos. A la Lluna li anirà molt bé tenir un company. Es troba sola, a casa. Jo noto que li falta en company. El Bruc era una mica el pal de paller de la Lluna.

Avui mirava fotos de tots dos junts estiradets i realment en tenim moltes!

Que macos, tots dos junts! L'extranya parella, "El Gordo y la Flaca"... tant únics, ells dos! La gent es feia un fart de riure quan els veia pel carrer! Ens preguntaven: "I s'entenen bé"? I tant, que s'entenen bé!!!  Són molt diferents, però han trobat el seu equilibri.

En fi...