El cert és que a hores d'ara encara no sé perquè m'agraden tant els gossos. Hi he pensat força, en això, i crec que potser és perquè m'acosten a la natura. El contacte amb éssers d'una altra espècie m'atrau, m'interessa. Recordo amb 15 o 16 anys en un prat de la Cerdanya estar-me asseguda una bona estona tota sola esperant que se m'acostés un pollí d'aquells que pasturen dalts les muntanyes a l'estiu. I ho vaig aconseguir! Li vaig allargar la mà i me la va olorar. Encara ho recordo ara.
La meva mare sempre diu que ja de ben petita m'agradava més jugar amb gossos que amb nines. I deu ser veritat! Tinc dos records que ho confirmen. Jo, petita, arrossegant una nina per una cama, i jo, igual de petita, entaforant-me entre bales de palla per agafar algun dels cadells de la Patum, la gossa del meu avi.
I fotos!
I fotos!
A casa els avis, pagesos de tota la vida, sempre hi havia hagut gossos i cavalls. Això si, gossos i cavalls sense floritures: gossos perdiguers per a caçar conills i cavalls o mules per a treballar.
La meva altra àvia també m'explicava sempre com li agradaven els animals.
Segurament totes aquestes circumstàncies han fet que des de ben petita m'hagin fascinat els gossos i els cavalles.
Recordo, de joveneta, agafar l'ase que tenia el meu avi (ja de jubilat li agradava tenir una bèstia a casa, fós euga, mula o ase, per a mantenir-se unit al seu passat, suposo) i portar-la a pasturar pels boscos de Reixac, acompanyades de la Rella, un fantàstic pastor alemany, l'únic que no vaig sentir bordar mai.
Però no ha estat fins fa cinc anys que he pogut tenir el meu primer gos propi, el Bruc. I un any i mig després d'anar a buscar el Bruc a Pamplona varem anar a buscar la Lluna a València (Ep! Quin joc de paraules, no???)
Així va començar el meu fantàstic camí d'aprenentatge com a propietària (uf, no m'agrada gaire la paraula) de gos.
Així va començar el meu fantàstic camí d'aprenentatge com a propietària (uf, no m'agrada gaire la paraula) de gos.
